Fenomens sospitosos (II)

EL FABULÓS DIA QUE VAIG VIURE DUES VEGADES

El dia 20 d’octubre del 2014 a les 19:00 hores de la tarda em trobava aquí:

Auckland, regió d’Auckland; Nova Zelanda

HQNVR

El dia 20 d’octubre del 2014 a les 11:45 hores del matí, després d’un vol nocturn de més d’onze hores sentit Est (és a dir, sentit rotació de la Terra…), em trobava aquí:

Los Angeles, Califòrnia; Estats Units d’Amèrica

HQNVR

???

HQNVR

Però… com pot ser això??? Algú pot explicar-me què dimonis ha passat aquí? Un altre cop el mateix puto dia? Noooooooooooooooooooo…!

Recordo haver-me sentit com en Bill Murray a la peli Groundhog Day (Atrapat en el temps)…

Bé… abans que se m’avancin els setciències, sé que alguns em miraran amb compassió i suficiència, i em diran tot satisfets que vaig traspassar la línia internacional de canvi de data.

Bah… bajanades…

Jo dic que vaig viatjar en el temps…

Quedem al Zurich?

“ESCALA A ZURIC”, UNA COL·LABORACIÓ AMB UNA INICIATIVA LITERÀRIA

Tothom que hagi passat en més d’una ocasió per aquest bloc, sap que no hi escric ficció aquí; que és un espai dedicat al relat de les meves vivències, les meves paranoies i dèries, des d’un punt de vista nòmada, eminentment viatger i gairebé autobiogràfic.

Tothom que em coneix sap, de la mateixa manera, que disposo d’altres fòrums i mitjans per a l’expressió literària.

No obstant això, avui faré una excepció, i a continuació publicaré un relat de ficció, protagonitzat per un personatge inventat amb el qual no tinc res a veure (o sí?). Ideat en el marc d’una iniciativa que vol reunir el talent d’un reguitzell de blocaires catalans i es coordina des del bloc Truquem al Gegant del Pi? (al final d’aquest post, s’hi troben les bases), la història gira al voltant de l’espai físic singular a què vol retre homenatge la iniciativa: el Cafè Zurich de Barcelona. Naturalment, el meu relat, que tot seguit teniu l’ocasió de llegir en primícia, no podia versar sobre un tema que no fos el propi d’aquest bloc: el viatge.

Que el gaudiu, doncs!

Fenomens sospitosos (I)

 UN PLATET VOLADOR DISFRESSAT DE NÚVOL?

A mi no m’enganyen els fanàtics religiosos ni els escèptics de mena; cecs, sords i incrèduls de tot. No em desencoratja la fredor del càlcul científic, poc amic de les fantasies. Tinc assumida com una certesa personal inqüestionable l’existència de vida més enllà de la Terra, i fins i tot intel·ligent i avançada tecnològicament. No vull dir amb això que no em sorprendria una trobada eventual amb un visitant de l’espai exterior, però seria més aviat en termes de “coi… què hi fas, aquí?” abans que no pas del tipus “hòstia!!! tenia raó el tarat del poble: existiu!!!”

L’altre dia, mentre descendia del pic d’una muntanya nevada i ventosa, em vaig trobar amb aquesta escena, i vaig pensar, amb tota naturalitat: “Guaita tu, un OVNI camuflat en forma de núvol…”

Coober Pedy, territori de frontera

AMBIENT DE WESTERN ENMIG DEL DESERT AUSTRALIÀ

Un poble amb tombes com aquesta al seu cementiri no pot ser un poble normal.

I és cert; a Coober Pedy costa molt trobar un sol metre quadrat de normalitat.

Aquesta població singular es troba situada al nord de l’estat de South Australia, a peu de la Stuart Highway, la carretera que travessa Austràlia de nord a sud, ben bé pel seu centre. Enmig de la buidor gairebé absoluta del desert australià, es reconeix la seva proximitat per l’acumulació creixent de monticles de sorra a les planúries que voregen la carretera, fruit de l’activitat minera que dóna sentit i raó d’existir a l’assentament.

Moments onírics (I)

MATINADA FANTASMAGÒRICA ALS ANTÍPODES

Feia fred. Acabava d’arribar a una terra estranya, llunyana… molt llunyana; gairebé tan llunyana com les estrelles que s’alineen per conformar la Creu del Sud, guardiana eterna d’aquell tros de món.

A poc a poc, les tenebres es descorrien, a contracor.

Fent cas de les coordenades, ara me n’adono, amb tota lògica hauria d’haver aterrat a Mordor, però l’escena em transportava, més aviat, a l’Sleepy Hollow de Tim Burton o a les contrades melancòliques que varen plorar i marcir-se sota la imaginació de l’Edgar Allan Poe.

Ni una ànima al carrer. Només arbres pelats i la gespa gelada; un banc a la deriva enmig d’una llengua de boira que, en lloc de retrocedir, feia la impressió que avançava.

Era l’hora dels fantasmes… l’hora de la meva perdició.

Sort que, al fons, començava a despuntar el roig del sol… i m’ensenyava una vegada més que, fins i tot en l’hora més obscura, sempre hi ha un polsim de llum a punt per remolcar-me de tornada a bon port.

Christchurch, Regió de Canterbury, Illa Sud; Nova Zelanda – Octubre del 2014

Personatges del món (II)

L’HOME DEL PAÍS INABASTABLE

A l’altre costat d’aquest pont s’estén un país desconegut; l’únic indret del món, probablement, del qual ningú no pot saber gairebé res.

L’estructura de metall, fantasmagòrica, s’allarga i desapareix entre la boira del matí, connectant de manera intermitent, ni que sigui tan sols per al trànsit de mercaderies, la ciutat xinesa de Dandong amb Corea del Nord, el país secret de Kim Jong-Un.

A l’altre costat del riu, forçant el zoom de la càmera, s’hi divisen arbres pelats; la riba del riu nevada; un edifici de sostre corbat i una mena de muntanya russa o tobogan de parc aquàtic.

I, de sobte, alguna cosa que es mou…

Singapur, ciutat de ciència-ficció

EL FUTUR JA EL TENIM AQUÍ

Observeu amb deteniment aquesta imatge; no és una il·lustració ni una recreació infogràfica, ni tampoc l’he extreta de cap pel·lícula protagonitzada per cyborgs o androides. És una fotografia real, presa en una ciutat real aquest mateix any 2014:

Quan vaig capturar aquesta instantània i en vaig veure un primer resultat, a la petita pantalla de la càmera de fotos, em van venir al cap immediatament una sèrie d’imatges de la meva infantesa: il·lustracions de ciutats plenes de gratacels, cúpules de vidre i cotxes voladors, en llibres que pretenien preveure el futur proper o no tan proper de la Humanitat, i que tenien totalment fascinada la meva imaginació d’infant (i encara avui en dia l’hi tenen):