“ESCALA A ZURIC”, UNA COL·LABORACIÓ AMB UNA INICIATIVA LITERÀRIA

Tothom que hagi passat en més d’una ocasió per aquest bloc, sap que no hi escric ficció aquí; que és un espai dedicat al relat de les meves vivències, les meves paranoies i dèries, des d’un punt de vista nòmada, eminentment viatger i gairebé autobiogràfic.

Tothom que em coneix sap, de la mateixa manera, que disposo d’altres fòrums i mitjans per a l’expressió literària.

No obstant això, avui faré una excepció, i a continuació publicaré un relat de ficció, protagonitzat per un personatge inventat amb el qual no tinc res a veure (o sí?). Ideat en el marc d’una iniciativa que vol reunir el talent d’un reguitzell de blocaires catalans i es coordina des del bloc Truquem al Gegant del Pi? (al final d’aquest post, s’hi troben les bases), la història gira al voltant de l’espai físic singular a què vol retre homenatge la iniciativa: el Cafè Zurich de Barcelona. Naturalment, el meu relat, que tot seguit teniu l’ocasió de llegir en primícia, no podia versar sobre un tema que no fos el propi d’aquest bloc: el viatge.

Que el gaudiu, doncs!

HQNVR

 Escala a Zuric

 

La mare que em va parir… aquest cop sí que havia triomfat de debò! Em vaig posar més content que un gínjol, després d’haver clicat el botonet de “comprar”.

Havia valgut la pena filar tan prim i fer tantes hores de recerca. D’una vegada per totes, podria deixar amb un pam de nas el fanfarró del Suárez, l’imbècil de la feina que es vantava de ser un viatger avesat, expert coneixedor del món i les cultures diverses de la Terra, i que se’n reia de mi tractant-me de pobre ignorant retardat, sempre que li explicava haver passat les últimes vacances a Salou o al poble de mon pare, a l’Aragó. L’oferta era històrica —què dic històrica?—, èpica més aviat; una oportunitat per no pensar-se-la dues vegades, d’aquelles que no es troben ni en un milió d’anys: Barcelona-Mumbai, anada i tornada en classe turista, en un vol semidirecte de Swiss Air. Tot plegat per només 327,99 euros; una autèntica misèria, fins i tot per un pobre mileurista mort de gana com jo.

Havia trobat aquella ganga remenant per Internet, una nit solitària de pijama, got de llet amb galetes i pàgina porno, després d’un veritable dia de merda. El Barça havia perdut el Clàssic contra el Madrid, i els meus amics, deprimits fins al límit de l’autòlisi, m’havien deixat més penjat que un xoriço, sense la borratxera deshonrosa que ens havíem promès tan sols unes hores abans, en ple fervor previ a la batalla futbolística. Per acabar-ho d’adobar, m’havia enganxat un bon xàfec de tornada cap a casa, i, en el llarg camí de foscor des del bar del Jose, havia trepitjat una tifa de gos mastodòntica, que, reblanida per l’aiguat, m’havia pujat fins a l’alçada del turmell.

Llefiscosa i terrible…

Repulsiva…

Gairebé mortal de necessitat.

Encara sort que, al capdavall, la truita contrafeta que és la meva vida es va girar miraculosament, i allò que semblava destinat a passar a la història com una de les nits més desastroses de la meva existència, em va acabar obsequiant amb una oportunitat d’or per callar la boca al Suárez, i, de passada, emprendre un viatge que em cridava l’atenció des de feia molt de temps: l’Índia exòtica de les espècies, el ioga a la vora d’un riu i les coreografies multitudinàries en una estació de tren.

 ***

Cinc setmanes i mitja més tard em trobava fent burilles a la cua per facturar l’equipatge, a la T1 de l’Aeroport del Prat, darrere d’una quadragenària vestida de coloraines i un paio baixet i moreno, amb ulleres de pasta i patilles infinites amb esquitxos de blanc.

Quan em poso nerviós faig burilles, sí, de tota la vida. Ho reconec; furgar a la recerca d’un moc consistent em tranquil·litza, em fa sentir una miqueta més segur enmig d’allò incert o desconegut. I em trobava molt inquiet aquell matí, perquè els avions, a mi que no n’agafo gaires, em fan un munt de respecte: s’enfilen massa alt pel meu gust, i sempre que hi pujo tinc el mal pressentiment que els motors, tot d’una, deixaran de funcionar, o al pilot li agafarà un atac de cor en ple vol, i l’aparell s’estavellarà. Així que vaig procurar asserenar-me, contenir les meves pors, i empaitar lluny del pensament les imatges de mort i destrucció que ja m’assetjaven, tot ocupant-me en lloc d’allò amb qualsevol altra fotesa que s’estigués esdevenint al meu voltant. Va ser llavors, en enviar la mirada ociosa cap amunt, que, per pura casualitat, vaig advertir un detall estrany que em va sobtar.

Jo no sé molt d’anglès, a l’institut sempre suspenia, i sóc dels que respon “yeah, yeah…” a tot quan em parla un “guiri”, fent veure que entenc el que diu per no quedar com un idiota integral. Tot i així, en aquell moment ja em va fer la impressió que, tal com hi apareixia escrit, a la pantalla sobre el mostrador de facturació, el nom de la companyia aèria que m’havia de transportar fins a la meva destinació no estava del tot bé…

Suís Air, hi deia…

Així, tal com raja; amb un parell de collons.

—Mumbai via Zuric, oi? —em va rescatar del meu recés badoc la veu de l’hostessa, mentre m’escanejava el passaport.

—Sí… —vaig assentir jo, amb el cap encara a tres quarts de quinze—. D’això… se sap quant ha de durar tot plegat?

—El seu viatge? Doncs una mitja hora fins a Zuric, senyor; després una horeta d’escala aproximadament, i vint-i-cinc minuts més fins a Mumbai. Depenent del trànsit… és clar.

—Ah… —m’hi vaig conformar, tot babau.

Atordit com ho estava, sumit de ple en el meu estat de beneiteria permanent, no em va sorprendre gens ni mica l’anomalia implícita, la incorrecció necessària, subjacent en les informacions proporcionades per aquella noia —que estava bastant bona, per cert.

I és que malauradament, a l’institut, també havia suspès Geografia.

I Física.

I Ciència i Tecnologia.

I tot el que m’hauria convertit en un membre de la societat apte, útil i normal…

 ***

Al duty-free, passat el control de seguretat, em vaig comprar un Toblerone i una ampolla de whisky escocès anyenc de qualitat, que em va semblar una cosa molt típica de fer quan un marxa de viatge. Em vaig fotre tota la xocolata, però l’alcohol me’l vaig guardar per més tard, pensant que m’aniria bé si volia quedar-me estabornit un cop ens haguéssim enlairat, de manera que no hagués de patir les maleïdes turbulències. Mentre esperava que em cridessin per embarcar, sense prendre’n compte, em vaig quedar adormit amb el cap recolzat a l’espatlla d’una senyora vella i grossa com una truja, que no va gosar moure’s en tota l’estona que li vaig roncar a l’orella. Quan finalment va arribar l’hora, ens van fer baixar per unes escales, i vam pujar a un autobús ple de gom a gom, que de seguida va engegar a rodar per les pistes, deixant enrere les aeronaus estacionades a tocar de la terminal.

Avió rere avió, amb el nas enganxat a la finestra i les mans deixant-hi ditades, com un nen petit il·lusionat el dia de Reis, jo cercava un aparell amb la bandera suïssa pintada al fuselatge —que tenia entès que era com la de la Creu Roja però amb els colors a l’inrevés. Mentrestant m’anava escoltant sense gaire interès les converses dels meus companys de passatge, que xerraven de rerefons tot engrescats, prometent-se caputxinos i tallats de fantasia un cop posessin els peus a Zuric.

“Pobres infeliços”, vaig pensar, “un cafè a Zuric… ja veus tu quina cosa! La gran aventura! Si Suïssa està… damunt d’Alemanya, no? Tot just aquí al costat! Jo, en canvi, em beuré un fotimer de tes masala i infusions d’espècies rares a l’altre punta del món…”

I així, amb un gran somriure estúpid dibuixat a la cara, tot ufanós i superb, els vaig dedicar una botifarra mental; un bon corte de mangas, que en diuen de manera molt gràfica els castellans. A tots ells; per ser uns turistes de pacotilla. I també al Suárez, el qual m’imaginava tancat a l’oficina putejat i rabiant com un brau salvatge; a aquest últim per subnormal.

Tota aquella autocomplaença que m’emplenava com un ou, però, ben aviat se’m va desinflar, quan l’autobús que m’havia de conduir a peu d’avió, contra tot pronòstic, va tombar per un camí secundari i va abandonar la zona de pistes a través d’un accés de servei, apartat en un extrem recòndit del recinte aeroportuari. En sortir a la via pública, als carrers solitaris d’un polígon industrial del Prat de Llobregat, em vaig figurar que potser anàvem a recollir algú a la T2, però de seguida que vaig comprovar com ens incorporàvem al flux de trànsit de la Gran Via, sentit Barcelona, vaig assumir que anava molt errat.

I aleshores em vaig preocupar de veritat.

Vaig començar a suar, a fer burilles de forma compulsiva…

Gairebé no cal dir que, quan ens vam aturar a la Plaça Catalunya, després d’haver-nos menjat amb patates un embús quilomètric i mil semàfors en vermell, la mosca ja m’havia pujat al nas.

—Escolti… què hi fem, aquí? —vaig preguntar al conductor, plantat al seu costat amb els braços fent nanses; emprenyat amb tota la contundència de què soc capaç: la ferocitat absurda d’un conillet de peluix—. Que jo he d’agafar un avió, sap?

­—¡El Zurich! —va anunciar a ple pulmó l’home al volant, ignorant-me per complet; amb una veu forjada a base de cigalons i Ducados negre; immutable darrere les seves ulleres de sol—. Ya hemos llegao. Se me bajen aquí todos, por favor.

Com? Que què??

Què s’empatollava, aquell pallús, amb allò de que havia de baixar? Allà mateix? A Barcelona? Si a mi m’havien de portar fins a l’Índia!

Ingenu com ho sóc, en aquell punt encara no podia fer-me’n ni una idea remota, d’allò què estava passant, però quan vaig veure que la resta de la gent acceptava les instruccions sense problemes i baixava amb normalitat, vaig comprendre que no m’hi podria oposar; que aquell seria ja el meu destí inexorable. I és que la meva determinació, la meva capacitat per combatre les adversitats —tothom que em coneix ho sap perfectament—, sempre havia estat tan sòlida com mantega fosa damunt d’una torrada.

—Però… i… i les meves maletes què? —vaig gemegar en un fil de veu llastimosa: l’única objecció que se’m va acudir per intentar salvar la situació.

Las maletas ya le están esperando en su destino final, sea dónde coño sea que vaya usted hoy. Arreando, hombre… que tengo un horario que cumplir, y hay más pasajeros esperándome en el aeropuerto…

Les paraules barroeres d’aquell home malcarat em van expulsar del vehicle sense més miraments, deixant-me palplantat con un espantaocells malgirbat a peu de vorera. Tot seguit, l’autobús va arrencar escopint-me una bafarada de fum negre a la cara. I allí em vaig quedar: sol, confús i desemparat al centre de la ciutat, molt lluny de qualsevol avió que es dirigís a l’Índia o fes escala a Suïssa. Per un segon de desesperació se’m va ocórrer agafar un taxi i tornar a l’aeroport, però vaig concloure —garrepa com ho sóc— que em costaria un ronyó, i que a més a més quan hi aconseguís arribar, a la terminal, amb tota probabilitat el meu vol ja hauria marxat. Així que vaig optar pel que se’m donava millor en aquest món: abaixar els braços; acceptar el sabor de la derrota a què tant estava habituat…

I em vaig asseure amb resignació, en un banc cagat pels coloms.

Durant l’estona que hi vaig romandre immòbil, allà, vaig limitar-me a ser un zero a l’esquerra enmig de la riuada contínua de vianants que anaven amunt i avall, amb cara de viure carregats de propòsits i raons per existir. I vaig envejar aquella gent, tot i que sense gaire insistència, tampoc. La mirada, errant com una partícula de pols insignificant, em va anar a caure de forma aleatòria sobre l’escopinada amb moc i bombolla d’un vagabund que acabava de passar, i allí se’m va quedar fixada, com si la porqueria aquella tingués algun valor estètic o metafísic intrínsec que jo hagués de desentranyar.

Però no vaig ser capaç de trenar cap pensament vàlid en aquell instant penós; la desolació m’enterbolia l’enteniment. Més que això, inclús… em feia sentir del tot impotent i violat emocionalment.

No em restava ni tan sols un bri d’esma per burxar-me el nas…

I és que, molt a poc a poc, vaig comprendre l’evidència del fet innegable que m’havien estafat, i admetre-ho em va fer mal; em va destrossar una vegada més un orgull de nyigui-nyogui, que, després de totes les decepcions acumulades al llarg dels anys, m’havia costat molt recompondre, pedaç a pedaç. Per un instant fabulós i fugaç vaig pensar en rebel·lar-me, alçar el puny i lluitar… posar una queixa formal contra aquella penya de Suís Air… però al final, com sempre, em va fer un munt de mandra el simple fet d’intentar-ho. Vaig preferir entregar-me al meu gen covard; a un automatisme que tenia, que en moments de crisi greu em conduïa sa i estalvi fins al meu refugi: una capsa de mistos en un entresòl del carrer Villarroel, el meu cau de rata personal. Almenys allí podria lamentar-me sense que ningú em molestés, fer un reset i començar una desventura nova de trinca…

Com una ombra en pena, doncs, em vaig aixecar determinat a marxar cap a casa, i vaig engegar a caminar, amb els ulls clavats a les rajoles de la vorera… als pixums de gos, als xiclets que s’adherien al terra mig petrificats; al reialme de perdedors on pertanyia, en definitiva, tant per mèrits propis com aliens. Només en uns metres escassos de camí, però, ja havia ensopegat o xocat colzes amb tres o quatre persones que m’havien insultat i maleït, de manera que, tot i no tenir-ne ganes, vaig fer un esforç per afrontar aquell món que s’entestava a empetitir-me i ridiculitzar-me; mirant recte, cap endavant.

En alçar la vista, desproveïda de focus i mig enteranyinada, amb prou feines vaig reconèixer davant meu l’edifici del Triangle; el Cafè Zurich, que s’hi obria tot atrafegat, als baixos. De seguida, talment com un miratge, em van acudir al cap totes les vegades que m’hi havia pres un tallat o una birra, allà, durant les no poques ocasions en què m’havia citat amb alguna divorciada que havia conegut a través d’Internet —un monstres veritables totes elles, per cert. El mal record d’aquelles experiències em va esperonar per tocar el dos més ràpid encara, si allò era possible, i vaig accelerar el pas, travessant la terrassa esperitat amb la cua entre les cames. Tot just quan em disposava a enfilar les escales del metro, però, vaig distingir de cua d’ull una figura abillada amb camisa i jaqueta blanques, corbatí negre, que em feia senyals insistents amb una mà, mentre amb l’altra sostenia una safata plena de copes i tasses…

Un cambrer molt elegant, sens dubte.

—Benvingut al Zurich, senyor —em va saludar cortès, quan m’hi vaig atansar com un gos perdut, a veure què oferia.

Tot convidant-me a seure, allargant un braç em va assenyalar una taula buida amb vistes al Hard Rock Cafe.

—Quina és la seva destinació final, si em permet?

La meva destinació…? Que potser en tenia alguna encara? Vaig parpellejar perplex sense entendre, i tot seguit em vaig arronsar d’espatlles.

—Mumbai?

—Oh, l’Índia! Una gran elecció, sens dubte —va donar el seu aprovat, sacsejant el cap amb entusiasme al temps que passava el drap per la taula—. Desitja prendre alguna cosa mentre espera que es presenti el seu “enllaç”?

El meu què…? Quin “enllaç”, ni què punyetes? No tenia ni folla de què em parlava aquell paio. De totes maneres, vaig decidir deixar-me arrossegar pel corrent, que feia pinta de ser l’opció més còmoda.

Al capdavall, ja no hi tenia res a perdre…

—Doncs… no sé… porti’m una tisana mateix, si us plau.

El Cafè Zurich, un espai literari en construcció…

 

***

—Ai! La puta!

Tot just m’acabava de cremar la llengua amb la infusió que m’havia dut el cambrer, quan em vaig apercebre, forçant la meva vista miop, que l’individu de les patilles que havia facturat davant meu, a l’aeroport, es trobava assegut dues taules més enllà. En creuar les mirades, així sense voler, el paio em va reconèixer de seguida, i va saludar-me amb una lleugera inclinació de la barbeta.

—Collonut això de Suís Air, no? —va encetar la conversa, mentre s’encenia una cigarreta—. Jo és la tercera vegada que viatjo amb ells. Pel preu que surt, trobo que està força bé… Cap a on vas tu, avui?

La pregunta em va enganxar desprevingut, novament. Vaig alçar molt les celles, confós, i a continuació vaig torçar els morros, en un gest d’absoluta indiferència.

—Mumbai?

—Ah, l’Índia! Fantàstic! Quin tros de país! —va felicitar-se el tipus amb fermesa, aclucant els ulls en una clara mostra de fruïció—. Jo m’hi vaig escapar el cap de setmana passat; divendres, dissabte i diumenge. Avui provaré Quito, a l’Equador… a veure què tal. En realitat havia pensat en desplaçar-me directament fins a l’Hospitalet per trobar-me amb el William Roberto, el meu amfitrió i guia, però al final hem quedat que vindrà a fer-me “d’enllaç”, també. Molt millor així, tu… és que m’agrada passar-me per aquí i “fer escala” al Zurich, saps? Així em puc perdre una estona a l’Fnac i fer un cop d’ull als darrers gadgets que surten al mercat…

—Ah…

Com que la meva conversació no resultava molt fluïda, al cap d’un parell d’intercanvis més —no gaire productius per la meva part, tot s’ha de dir—, l’home de les patilles es va avorrir, i va decantar-se per canviar d’interlocutor, torçant el coll cap a la taula que li quedava a l’altre costat. Casualment, allí, hi seia la dona vestida amb colors llampants que també m’havia precedit a la cua de facturació, tot xarrupant el cul d’un granissat d’orxata.

—I tu? Cap a on vas, avui? —l’hi va demanar.

—Qui, jo? A Marràqueix! —va contestar la quadragenària tota emocionada, picant de mans com una nena petita que anticipés una llaminadura—. Ai, la veritat és que me’n moro de ganes. Espero que el Rashid no trigui gaire… si no ve en cinc minuts agafaré el metro i aniré jo mateixa fins a casa seva, a Santa Coloma. “Fondo” és a la línia 1, oi?

La hippy aquella va continuar parlant de cuscús i tagins, n’estic segur, i de haixix, dunes i camells també, però jo ja no vaig escoltar-me res més del que havia de dir, perquè vaig desconnectar: un individu esquifit de pell fosca i cabells repentinats cap a un costat se m’havia plantat al davant, i em dedicava un somriure aclaparador: una dentadura blanquíssima que li il·luminava el rostre de banda a banda, inserida sota un bigotet ridícul retallat en una línia finíssima.

Hola amigo, mi nombre es Navil Rawalpindi, amigo… —se’m va adreçar finalment, en un castellà més o menys correcte.

Tot seguit, va assenyalar-me amb el dit un taxi mal aparcat a la cruïlla del carrer Pelai amb Les Rambles.

Hoy, amigo, yo llevo ti hasta Mumbai.

—Ah…

Una visita d’inspiració al Zurich…

 

 ***

Durant les tres setmanes que van transcórrer a partir d’aquell encontre inesperat, vaig conviure amb en Navil, la seva dona, els sogres i els seus quatre fills en un tercer pis del número divuit de la Rambla del Raval. Amb tota certesa, aquelles vacances no es van correspondre exactament amb el que m’havia imaginat, la nit victoriosa que vaig reservar el meu bitllet d’avió cap a l’Índia, però no puc negar que, després de tot, en va resultar una experiència molt més interessant i enriquidora del que hagués pogut esperar, mentre feia l’intent de beure’m una tisana ardent al Cafè Zurich; trist, humiliat i devastat.

Les dones em van ensenyar a cuinar curris, i em van doctorar en l’art del regateig, després d’haver-me obligat a acompanyar-les gairebé cada matí a fer la compra, a la botiga de queviures de sota, regentada per un malabarista de la negociació originari del Rajasthan. Per la seva banda, els nens em van cosir unes sabatilles esportives de primeríssima qualitat, treballant una estoneta cada tarda havent tornat d’escola. Com a contrapartida, cadascuna de les nits que va durar la meva estada a la “petita Mumbai” —com li agradava referir-se a casa seva, a en Navil—, jo els vaig llegir en català un capítol de les aventures d’en Hanuman, el déu mico, a continuació que el seu pare ho hagués fet en urdú. Amb el sogre, un vell escanyolit que em recordava a un personatge històric que encara avui no he aconseguit acabar de situar —vaig suspendre Història, també, a l’institut—, vaig aprendre a fer ofrenes als déus, i junts vam encendre un munt de varetes d’encens en honor a Ganeixa, una deïtat força extravagant guarnida amb un cap d’elefant.

Recordo les nits, sobretot, amb una enyorança especial. Reunida tota la família al caliu de la televisió per satèl·lit, o bé miràvem pel·lícules de Bollywood i ens posàvem a cantar i ballar, o bé em mostraven fotos del primer i únic viatge de la parella, aleshores recent casada, amb el Taj Mahal de fons.

Els caps de setmana puc dir que simplement eren la polla. Venien a casa amics i parents d’en Navil, i, després d’haver enviat dones i nens a dormir, muntàvem unes raves ben sonades a l’estil Goa, amb música trance i bolets al·lucinògens; fins ben entrada la matinada, moment en què arribava la policia per fer-nos baixar el volum i comprovar si teníem els papers en regla. Sempre s’enduien algú al calabós, però la setmana següent ja hi havia un cosí o un cunyat nou ocupant el buit, així que hi tornàvem una altra vegada…

Un vespre d’aquells, durant els darrers dies que vaig passar a casa seva, el Navil em va demanar que l’acompanyés a fer una volta pel Gòtic. Jo hi vaig accedir gustós, convençut que volia que anéssim a fotre’ns unes birres al bar, tot mirant el futbol. El fet és que l’havia entès malament, i el que en realitat pretenia era que l’ajudés a distribuir i ocultar una sèrie de packs de llaunes de cervesa, que després vendríem pel carrer. Mentre amagàvem la mercaderia sota una tapa de claveguera, em va admetre que només amb el sou del taxi no feia prou diners, i per aquell motiu s’havia ficat al mercat clandestí de la venda ambulant. Més tard, mentre intentàvem fer caixa amb un parell de turistes alemanys borratxos, em va explicar que només amb el taxi i la venda de llaunes tampoc en treia suficient, i per això havia començat a col·laborar amb els de Suís Air.

Em va dir que li pagaven dotze euros per cada nit que acollia un dels seus clients a casa, i li feia viure una experiència índia integral.

Jo, per la meva part, li vaig confessar tot avergonyit que m’havia empassat l’ham d’aquella gent; que havia caigut de quatre potes a la seva estratagema comercial, i els havia pres per una reputada companyia aèria suïssa, amb la qual hauria d’haver volat físicament fins a Mumbai.

Havent escoltat el relat complet de les vicissituds que m’havien dut fins a ell, en Navil va esclafir a riure, i ja no va parar fins que el primer raig de sol no es va escolar sobre els terrats del Born, després d’haver-nos emplenat les butxaques amb una colla de zombis que sortien d’una discoteca que tancava. Encara se li escapava el riure, quan ens van confiscar les dues últimes llaunes que ens quedaven, una parella de la Guàrdia Urbana que ens havia donat l’alto per identificar-nos.

Què cabró… se’n va fer un fart a costa meva!

 ***

Amb tant d’esport d’aventura i tanta activitat cultural, les tres setmanes “a la hindú” em van passar volant, i, a la fi, va arribar el moment de marxar; de tornar cap a casa, al cor d’una civilització occidental que de cop i volta se m’apareixia estranya i distant.

No en tenia cap ganes, la veritat.

Un sentiment colossal de malenconia em va embargar, i vaig arribar a vessar una o dos llagrimetes en secret…

Però així són les vacances, em vaig consolar: un dia s’acaben i et tornen de pet a la rutina, sense cap mena de pietat; al dia a dia insípid del qual un havia pretès fugir, en una il·lusió absurda.

Després de dir adéu a tota la família, en Navil, amb molta amabilitat, es va oferir per portar-me en taxi directament fins a l’aeroport, en comptes de tornar-me al Cafè Zurich, on se suposava que havia de “fer escala” altre vegada, tot esperant que l’autobús de Suís Air —amb el seu fumador malcarat de Ducados al volant— em vingués a recollir.

I gratis, va voler remarcar.

—Deixa-ho estar; no t’amoïnis, Nav —l’hi vaig agrair, posant-li una mà amistosa damunt l’espatlla—. Em sembla que arribaré abans a casa si agafo el metro fins a Hospital Clínic.

Como tú vulguis, amigo; como tú vulguis…

Malgrat haver declinat la seva proposta, en Navil va acompanyar-me a peu fins la boca del metro, tot intentant col·locar unes llaunes d’Estrella-Damm pel camí. Deia que m’havia agafat estima i em trobaria a faltar; que em veia una mica totxo, sí, però que li semblava un bon jan. En acomiadar-nos, em va fer entrega d’una memòria USB amb centenars de fotos de Karnataka, Maharashtra i Gujarat, més una bossa del Carrefour plena de souvenirs: el kit de comiat que Suís Air entregava a tots els seus clients. A dins hi havia sedes multicolors i quincalla variada, que em servirien, va assegurar en Navil, com a prova fefaent de la meva visita a la “petita Mumbai”.

Potser allò m’estalviaria un gran ridícul, sí…

Potser m’acabaria salvant la vida, al capdavall.

Feia dues nits que no aconseguia dormir gens ni mica, donant tombs entre els llençols tota l’estona i fent burilles sense parar, fins que el nas em començava a rajar sang. M’havia enfonsat en un estat terrible d’ansietat; acollonit, tremolós, atacat dels nervis… cagat a les calces, per expressar-ho amb franquesa. I és que havia estat anticipant amb autèntic terror el moment en què, de tornada a la feina, hauria de suportar l’examen del Suárez: preguntes i més preguntes sobre la meva experiència a l’Índia, amb aquell mala peça bavejant com una hiena a l’espera que cometés un error, que fes un pas fals.

Doncs jo ja no tenia la menor intenció de cagar-la…

Armat amb l’evidència física que confirmava les meves vacances, em sentia preparat per superar els embats maliciosos d’aquell malparit. Perquè segurament, segons el seu criteri i el de la majoria de la gent, el meu viatge amb Suís Air havia estat tot un fiasco, una enganyifa monumental. Però allò, a mi, tant se me’n fotia; jo tornava amb la convicció que havia viscut un trosset de l’Índia real, i que havia conegut la seva gent i la seva cuina, els seus costums i els seus déus.

En primera persona; de primera mà…

Molt millor, sens dubte, que un poca-solta que sempre dormia en hotels de cinc estrelles, tant si passava les vacances a les Seychelles com si marxava en un viatge “d’aventura”, a l’Àfrica o a l’Amèrica Central.

David Castejón i Ferrer (18/11/2014)

 

BASES QUE REGEIXEN LA PARTICIPACIÓ A LA INICIATIVA:

– Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d’un llibre amb poemes, relats, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.
– Qui hi pot participar? blocaires.
– Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió i es pengen aquestes “Bases”. Es poden presentar tantes peces com es vulgui.
– Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.
– Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l’editor.
– Qui ho coordina? la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), l’Helena Bonals (En cada vers que has entès) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?). Som un grup obert, qui vulgui, s’hi pot afegir.
– Què passa si l’editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s’aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.

– Què passa si l’editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!

Anuncis

About David Castejón

Writer

5 responses »

  1. Ge ha dit:

    Brutal, el relat! La idea és boníssima i el teu estil és vital, vital! Gràcies per participar!

  2. Sílvia ha dit:

    És un relat original, m’ha fet viatjar i m’ha passat volant. Molt bona la foto del Zurich en construcció, una mica com el projecte. No et coneixia el blog, m’agrada com escrius. Gràcies per participar amb un relat tan bo!

  3. JOMATEIXA ha dit:

    Molt original la idea.
    M’ha agradat molt. Potser m’animo a fer-hi un viatge amb aquesta companyia.

  4. Anònim ha dit:

    M’has fet passar una bona estona, un relat molt agil i amè

  5. cantireta ha dit:

    Fantàstic. Hi ha un Suís Air per estar-me 3 setmanes a Scotland?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s